Com
a exemple de literatura hipertextual us podria interessar una obra de
Heath Bunting (1966), Read-me
construïda,
com molt bé explica Joan Campàs, sobre la base d'un text biogràfic
presentat com un telegrama escrit per un tal James Flint. Cada
paraula que compon aquest article està subratllada; d'aquesta manera
s'indica la presència d'un enllaç, que reenvia a una URL que conté,
entre els seus components, aquest ancoratge. Podem comptar més de
vuit-cents enllaços externs. L'obra s'estén de manera quasi
infinita pel ciberespai, posant en relleu la idea que no coneix,
igual que Internet, ni límit ni frontera. Però va més lluny que la
simple constatació d'allò que pot ser la informació a la Xarxa:
procedeix a una despossessió total de l'artista en relació amb la
seva obra en pretendre no ser l'autor d'aquest text, encara que ell
en sigui l'objecte. Per altra banda, els enllaços als quals ens
reenvia no són obra d'ell: només ha intervingut en el treball de
recerca i de selecció, l'autor només hi intervé com a
conceptualitzador i com a tècnic creant els enllaços.
Campàs qualifica l'obra com a magistral i, alhora, d'una gran simplicitat, que posa en pantalla els
fonaments d'Internet, que és, abans que res, un hiperespai de
llenguatge, que es llegeix navegant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada