"En un
món com aquest de canvi incontrolat i confús, la gent tendeix a
reagrupar-se al voltant d'identitats primàries: religiosa, ètnica,
territorial, nacional. El fonamentalisme religiós, cristià,
islàmic, jueu, hindú i fins i tot budista, és probablement la
força més formidable de seguretat personal i mobilització
col·lectiva. En un món de flux globals de riquesa, poder i
imatges, la recerca de la identitat, col·lectiva o individual,
esdevé la font fonamental de significat social. La identitat està
esdevenint la principal, i de vegades única, font de significat en
un període històric caracteritzat per una àmplia
desestructuració de les organitzacions, deslegitimació de les
institucions, desaparició dels principals moviments socials i
expressions culturals efímeres. És cada cop més habitual que la
gent no organitzi el seu significat al voltant del que fa, sinó pel
que és o creu ser. Alhora, les xarxes globals d'intercanvis
instrumentals connecten o desconnecten de forma selectiva individus,
grups, regions i fins i tot països segons la seva importància per a
complir els objectius processats en la xarxa.
Apareix,
doncs, una dicotomia o divisió entre l'instrumentalisme abstracte i
universal i les identitats particularistes d'arrels històriques.
Les nostres societats s'estructuren cada cop més en una
distància creixent entre globalització i identitat, entre la xarxa
i el jo."
Castells
considera que, per exemple el fonamentalisme islàmic no és un
moviment tradicionalista sinó que és essencialment una identitat
contemporània que sembla relacionar-se amb la crisi de les societats
tradicionals i el fracàs de l'estat-nació, així la identitat
islàmica és (re)construïda pels islamistes en oposició al
capitalisme, al socialisme i al nacionalisme que considera ideologies
fracassades de l'ordre postcolonial.
